L’ÈPICA GERMÀNICA: EL CANT DELS NIBELUNGS

L’epopeia germànica és el resultat dels mites i llegendes que sorgiren al voltant de les grans invasions europees, que serviran de rerefons per a les aventures d’alguns herois. Aquesta cançó de gesta fou escrita a principis del segle XIII i recull una antiga llegenda alemanya d’amor, odi, venjança i fidelitat. Consta de 1.500 versos distribuïts en 39 cants, recull dos cicles de llegendes orals, probablement dels segles VIII a l’XI, que havien set molt conegudes i que l’autor ordena i construeix al voltant de la venjança de Crimilda.

L’obra es divideix en dues parts: la mort de Sigfrid i la venjança de Crimilda. Té com a correlat històric la destrucció del regne dels burgundis per part dels huns (l'any 436 dC). Aquesta cançó de gesta relata les proeses de Sigfrid i el seu tràgic final, que es troba immers en una història d’amor, traïció i odi. El poema inicial, probablement del segle VII, narrava l’aniquilació del poble burgundi per part dels huns. Més tard, s’hi afegí la llegenda del naixement de Sigfrid, la lluita amb el drac Fafnir, el tresor dels Nibelungs i la conquesta amorosa i eròtica de Brunilda. El compositor alemany, Richard Wagner es basà en aquesta obra per compondre la seva tetralogia operística L’Anell dels Nibelungs.

La història inicial segueix el següent fil argumental:

El príncep Sigfrid de Niederland és el protagonista absent de El Cant dels Nibelungs, noble guerrer de sang reial, és l’involuntari del dramàtic desenllaç de la llegenda. La princesa Crimilda dels burgundis és l’objecte del seu amor, la donzella verge i bella de la qual s’enamora irremeiablement Sigfrid.

Brunilda, per una altra banda, és una estranya i bella reina d’Islàndia, la seva bellesa és comparable amb la seva brutalitat, i ofereix casar-se amb qui pugui vèncer-la en combat. Brunilda caurà en batalla contra el rei dels burgundis, Gunter, que mitjançant un engany màgic farà que Sigfrid prengui el seu lloc en la batalla per tal de vèncer i casar-se amb la bella reina islandesa, de la qual el rei està profundament enamorat. Gràcies a la intervenció màgica de Sigfrid, Gunter aconseguirà el seu objectiu i es casarà amb Brunilda, i Sigfrid ho farà amb Crimilda.

Hagen, home d’armes i de confiança del rei, sent una profunda enveja per Sigfrid i aquesta enveja el durà a conspirar i a assassinar-lo amb traïdoria, amb la connivència  del rei i de la seva esposa.

La mort de Sigfrid precipitarà el desenllaç dramàtic i sanguinari, conduït per la destrossada Crimilda que clamarà i buscarà venjança. Crimilda es casarà amb el temible rei dels huns, Atila. Junts assassinaran tots els implicats en la mort de Sigfrid i acabaran amb el regne dels burgundis en un acte sanguinari de venjança.
L'únic supervivent burgundi és Hagen, que es nega a revelar on és el tresor dels Nibelungs. Crimilda li talla el cap amb l'espasa de Sigfrid, i ella mor a mans d'Hildebrand.

HI VA HAVER UN RAGNARÖK?

La Völuspá (La Profecia de la Vident) és el primer i més famós poema d’Islàndia, on una völva o vident conta la història de la creació del mon i el seu imminent final, el Ragnarök. La Völuspá forma part del manuscrit medieval Edda poètica, la col·lecció de textos escrits en nòrdic antic i preservada en el Codex Regius, que actualment es troba a Islàndia.

Argument de la Völuspá

L’endevina conta, al principi, la història dels fills de Bor (pare d’Odín), dels gegants, dels nans, d’Ask i Embla, els primers humans, de la primera guerra... Un cop explicada la creació i el desenvolupament del món un cop creat, detalla la batalla final dels déus contra els seus enemics, mentre el foc i les inundacions col·lapsen el cel i la terra. Aquesta batalla final és coneguda com a  Ragnarök (o el destí dels Déus).

Hi va haver un Ragnarök?

Durant anys, investigadors, historiadors i arqueòlegs han intentat trobar evidències que certifiquessin aquest cataclisme en diferents mostres de la cultura  i sembla ser que un grup de científics i historiadors medievals de la Universitat de Cambridge han descobert evidències d’un fenòmen que es podria assemblar molt al Ragnarök descrit a La profecia de la vident. Sembla ser que el Ragnarök va començar amb una erupció volcànica massiva que va succeir poc després que els primers humans s’instal·lessin a l’illa.

En ple segle X, pocs decennis després que Islàndia fos habitada per primer cop, el volcà Eldgjá va entrar en erupció i va provocar quelcom semblant a una inundació de lava, un tipus estrany d’erupció prolongada en la que enormes llengües de lava neguen el paisatge, acompanyats per una boira de gasos sulfurosos. I no va ser aquest el primer cop que un fenomen així afectava l’illa. La darrera vegada va passar l’any 2015 i va afectar la qualitat de l’aire a més de 1400 quilòmetres de distància.

Descoberta la data de l’explosió de l’Eldgjá, els experts van rellegir Las profecia de la vident per comprovar que quan descriu el final dels déus pagans i l’arribada d’un déu nou, en realitat està parlant de l’erupció i utilitza records d’aquell moment per estimular la cristianització d’Islàndia (que es formalitzà a finals del segle XI), segons diu un estudi publicat en la revista Climatic Change .

“La inundació de lava va afectar el sud d’Islàndia un segle després de la colonització de l’illa per part dels víkings i celtes, al voltant del 874. Però fins ara, la data de l’erupció havia estat incerta, fet que dificultava la investigació dels seus possibles impactes. Fou un cataclisme de dimensions enormes amb prop de 20 quilòmetres cúbics de lava, suficient per cobrir tota Anglaterra fins als turmells”, diuen.

Un equip científic va identificar la data de l’erupció de l’Eldgjá utilitzant registres de gel de Groenlàndia, que preserven la precipitació volcànica de l’Eldgjá. Usant les pistes que es trobaven en els nuclis de gel, els investigadors van trobar que l’erupció va començar als volts de la primavera del 939 i va continuar almenys fins a la tardor del 940.

 Una boirina de pols sulfurós es va estendre per Europa, registrada como albiraments d’un sol de color vermell sang, segons indiquen les cròniques islandeses, germàniques i italianes de l’època. Després, el clima es va refredar quan la capa de pols va reduir la quantitat de llum solar que arribava a la superfície. Aquest fenomen va deixar evidències en els anells dels arbres de tot l’Hemisferi Nord. La fusta reflecteix que l’erupció va desencadenar un dels estius més freds dels darrers 1.500 años. “L’any 940, el refredament fou més pronunciat a Europa Central, Escandinàvia, les Muntanyes Rocalloses canadenques, Alaska i Àsia Central, amb temperatures mitjanes d’estiu de 2° C”, asseguren els experts en un comunicat.

El patiment humà fou generalitzat, des del nord d’Europa fins al nord de la Xina: “La gent va patir hiverns llargs i durs i severes sequeres entre primavera i estiu. Hi va haver infestacions de llangosts i el bestiar va morir de sobte. La fam no es va instal·lar arreu partes, però a principis de la dècada de 990, apareix referència a la fam i a la gran mortalitat en zones com Alemanya, Iraq i Xina”, explica l’estudi.

La Profecia de la Vident, un testimoni fiable

La Vǫluspá, escrita l’any 961,descriu una terrible erupció, amb explosions de foc que il·luminaven el cel mentre el sol s’enfosquia sota gruixuts núvols de cendra i vapor:

El sol comença a ennegrir-se, la terra s’enfonsa en el mar;

Els estels brillants es dispersen des del cel.

El vapor brolla com allò que nodreix la vida,

La flama vola contra el cel.

Els efectes de l’erupció de l’Eldgjá foren devastadors per a la jove colònia islandesa: ”Els efectes de l’erupció de l’Eldgjá -assenyalen els científics- hagueren de ser devastadors per a la jove colònia d’Islàndia. Molt probablement, els qui no varen morir van abandonar  la terra, fet que segurament va fam”.

Les imatges apocalíptiques de La Profecia de la vident marcaven el final del món dels antics déus i els investigadors suggereixen que aquestes línies tenien la intenció de revifar records terrorífics de l’erupció per estimular el canvi religiós i cultural massiu que va tenir lloc a Islàndia en les últimes dècades del segle X.

”Amb una data ferma per a l’erupció, moltes entrades en les cròniques medievals encaixen com a possibles conseqüències: albiraments a Europa d’una boirina atmosfèrica extraordinària, hiverns severs, estius freds, males collites i escassedat d’aliments“, assegura Oppenheimer, director de l’estudi. “L’estil en el qual es representa l’erupció en Vǫluspá suggereix que els records d’aquesta terrible erupció volcànica foren provocats intencionadament per estimular la cristianització“, conclou.

Les imatges apocalíptiques de La Profecia de la vident marcaven el final del món dels antics déus.

LES FONTS LITERÀRIES DE JRR TOLKIEN: EL CANT DELS NIBELUNGS

La Cançó dels Nibelungs és un poema èpic germànic del segle XIII que explica la història de Sigfrid i la recerca del tresor dels nibelungs, uns nans que viuen sota terra. El tresor és custodiat per un drac i conté, a més, un anell d’or que està maleït.

Tolkien, com hem vist en l’entrada anterior, era un expert filòleg, culte i molt llegit, que coneixia i estudiava textos i mitologies antigues i que, a més, era expert en literatura medieval i mitologia nòrdica. No és estrany, doncs, que la seva saviesa es veiés reflectida en les seves obres. Tolkien quan creà el seu fantàstic món ple d’éssers màgics i mítics és inevitable que es veiés influenciat per les seves lectures i els seus interessos. Així doncs, no és estrany que el famosíssim poema èpic germànic La Cançó dels Nibelungs del segle XIII i l’òpera posterior que en va fer Wagner servissin com a base per crear la seva gran obra El Senyor dels Anells, i, també, en menor mesura, El Hobbit, aquí és més evident la influència de l’òpera L’Anell dels Nibelungs de Wagner, que no pas l’obra medieval original.

El mite germànic dels Nibelungs servirà a Tolkien com a font literària de primera mà i els paral·lelismes amb la seva pròpia obra seran molt més evidents dels que havíem vist amb el Poema de Beowulf.

Paral·lelismes entre l’obra de Tolkien i La Cançó dels Nibelungs

La Cançó dels Nibelungs narra l’aventura de Sigfrid i la recerca del tresor Nibelung. Els Nibelungs són uns nans miners que viuen sota terra (com tots els nans de la mitologia nòrdica), i els nans de Tolkien, també. Aquests nans són posseïdors d’un gran tresor que protegeix el terrible drac Fafnir, sobre aquest tresor hi recau una maledicció relacionada amb un anell d’or. En el cas d’El Hobbit, Bilbo Baggins també busca un tresor protegit per un drac terrible, Smaüg, i també troba un anell amb una maledicció.

Sigfrid per aconseguir el tresor nibelung recorre a la màgia, utilitzant una capa que li havia robat a un nan, la qual li permetrà fer-se invisible. El poder màgic d’aquesta capa és el mateix que posseeix l’anell que roba Bilbo, que en posar-se’l al dit li dona el poder de la invisibilitat. Aquestes dues coincidències no són les úniques que trobem, però sí que són de les més significatives.

Tant a la Cançó dels Nibelungs com al Hobbit, hi haurà una cruenta batalla per aconseguir el tresor, ambdós personatges, Sigfrid i Bilbo, acabaran el seu viatge posseint l’anell maleït. Trobarem en ambdues obres continuades traïcions i crims relacionats amb l’anell. Sméagol (abans de convertir-se en Gollum), per exemple, matarà el seu propi cosí per aconseguir el poderós anell.

A El Senyor dels Anells, l’anell prendrà un paper protagonista. Com ja havíem avançat en entrades anteriors, l’anell és un element clàssic i recurrent en la mitologia nòrdica, l’anell d’or simbolitza poder, fortuna i té la capacitat de fer embogir els homes i els déus per posseir-lo, l’anell, doncs, era per als nòrdics antics un element associat amb el poder i amb la victòria. L’anell del Cantar dels nibelungs fou encunyat pels nans i, en el cas de la mitologia nòrdica, entregat a Odín, déu suprem. A El Senyor dels Anells, l’anell és entregat a Sauron, qui el voldrà per dominar la Terra Mitjana. A partir d’aquí, Tolkien es basarà més en la conegudíssima òpera de Wagner, que duu per nom L’Anell dels Nibelungs, que no pas en el poema èpic germànic. L’òpera de Wagner conta la mateixa història que El Cantar dels Nibelungs però és ampliada i farcida amb altres llegendes i variacions del mateix mite del qual parteix l’epopeia medieval.

Tant en l’òpera com en El Senyor dels anells, l’anell atorga el poder de dominar el món a qui el posseeix, però el posseïdor haurà de renunciar als sentiments que el fan persona. Les guerres de diferents pobles i races per posseir-lo se sovintejaran en ambdues obres, però paral·lelament un grup de personatges de procedències molt diverses intentaran destruir-lo i acabar així amb el seu poder destructor.

Cal destacar, també, altres elements importants i que mantenen paral·lelismes ben visibles, l’espasa màgica de Sigfrid, forjada a partir dels trossos d’una altra que havia estat usada per matar el drac Fafnir, s’assembla molt a l’espasa d’Aragorn en El Senyor dels Anells, forjada de nou per poder reclamar el tron que li pertany. Tant Aragorn com Sigfrid són orfes que es crien en famílies molt humils allunyats del seu origen reial, fet que els permetrà créixer i fer-se homes sense conèixer ni l’ambició, ni el poder ni el tron, convertint-se així en éssers humils, íntegres i purs, característica ineludible per a qualsevol heroi medieval (recordem el Rei Artús, per exemple), que els capacitarà per reclamar finalment el tron del qual són hereus legítims.

FONTS LITERÀRIES JRR TOLKIEN: BEOWULF

En aquesta entrada parlarem d’una de les fonts literàries de la qual es va nodrir John Ronald Reuel Tolkien per escriure la seva obra, intentarem establir paral·lelismes i veure de quina manera va ser una peça clau en el mosaic de fonts del gran escriptor anglès. Més endavant, parlarem del poema Beowulf de manera més exhaustiva, per aquesta raó avui només en donarem el seu fil argumental. Del pes històric, lingüístic i filològic ens n’ocuparem en una altra peça.

Beowulf és un dels pocs poemes èpics anglosaxons que es conserven en anglès antic i que ens ha arribat fins als nostres dies. Beowulf, data del segle VII, però l’única còpia que ha arribar fins als nostres dies és un manuscrit en anglès antic del segle X, que es conserva en el Museu Britànic de Londres.

Beowulf és un poema que es basa en llegendes que arribaren a Anglaterra durant les invasions saxones, angles i jutes i que explica la història d’un heroi escandinau. L’acció del poema se situa en temps de guerra entre danesos, suecs i una tribu del sud de Suècia anomenada Gauta.

Beowulf, l’heroi del poema, s’enfrontarà a tres monstres i transcendirà a la immortalitat de la memòria col·lectiva gràcies a les seves gestes. L’acció s’inicia en una gran sala del rei Hrothgar, on els guerrers danesos es reuneixen per menjar i beure, però sobre ells recau una amenaça terrible: els atacs que nit rere nit els inflingeix l’ogre Grendel. Beowulf s’ofereix per combatre el monstre, lluita amb ell i el fereix de mort just abans que fugi a amagar-se al pantà amb la seva monstruosa mare. Grendel morirà als braços de la seva mare, la qual desfeta pel dolor i la set de venjança prepararà un terrible atac contra aquells que han mort el seu fill.

Al dia següent, mentre tothom celebra la mort de l’ogre, la mare de Grendel es presenta per dur a terme la seva venjança. El guerrer Beowulf s’enfronta a ella i després d’una lluita ferotge la mata. Beowulf retorna al castell amb el cap dels dos monstres. Gràcies a les seves proeses, Beowulf és proclamat rei i aconsegueix tenir un regnat just i llarg, però en els darrers dies del seu mandat, quan ja és ancià, un drac terrible comença a destruir el seu regne. El drac busca venjança perquè creu que algú li ha robat una copa d’or dels seus tresors. Beowulf s’hi enfronta i el mata, però l’heroi mor a causa d’una ferida que li provoca la bèstia durant el combat.

Tolkien i Beowulf

JRR Tolkien, professor de llengua anglosaxona a la Universitat d’Oxford, coneixia a la perfecció el poema i el seu contingut, de fet, l’any 2014 el fill de Tolkien va publicar una traducció de Beowulf inèdita feta pel seu pare 90 anys enrere. No és d’estranyar, doncs, que l’antic poema es trobés entre les fonts literàries que s’entreveuen en els seus llibres, sobretot, en El Senyor dels Anells i El Hobbit.

La més clara és, sense cap mena de dubte, l’episodi del drac que assola el regne de Beowulf, que es reprodueix gairebé exacta en El Hobbit. Bilbo, quan es troba al cau del drac Smaüg envoltat del gran tresor de la bèstia, no pot evitar prendre-li una copa d’or, la reacció venjativa del drac és assolar i destruir el territori del lladre, com passa també al poema Beowulf.

En El Senyor dels Anells, també hi trobem una història que ens recordarà molt al poema medieval, quan una espasa toca un dels genets obscurs, l’arma sembla que es dissolgui a causa del mal que hi ha en la criatura, com passa també en l’episodi de Beowulf amb l’arma que toca la sang de Grendel, personificació del terror per a danesos, gautes i suecs.

Evidentment, en el rerefons de El Senyor dels Anells hi trobem altres intrahistòries que també apareixen en el poema de Beowulf, potser no són tan evidents com les dues anteriors però s’hi poden veure els paral·lelismes clars: per exemple, en ambdues obres trobem tribus i races enemistades que decideixen unir esforços per combatre enemics comuns, en ambdues obres, també, són els herois qui hauran de vèncer els perills.

També hi trobem l’eterna lluita del Bé contra el Mal, de la llum contra la obscuritat, és a dir, l’eterna lluita de l’home des que és home.

L'ÈPICA NÒRDICA MEDIEVAL: FONTS LITERÀRIES DE LA MITOLOGIA ESCANDINAVA

Les fonts literàries de la mitologia escandinava són tres:

- L’Edda Poètica (d’arrel tradicional): és una col·lecció de poemes sobre temes mitològics i herois germànics.

- Edda Prosaica: atribuïda a Snorri Sturlusson.

- Les Sagues en prosa: són narracions que relaten genealogies de personatges, aventures, sagues familiars...

- Poemes eskàldics: més cultes i elaborats, són obres d’autor que se centren en relats històrics, de la vida quotidiana...

LES EDDA

·       L’Edda poètica o Edda Major és una col·lecció de poemes escrits en nòrdic antic, preservats, inicialment, en el manuscrit medieval islandès conegut com Codex Regius. Fou escrit en el segle XIII, però no es va saber res del seu parador fins el 1643, atribuint-se el manuscrit a Sӕmundr el Savi, un sacerdot islandès del segle XII.

Temes

- Tema mitològic: poemes que abracen temes des de la Creació fins als episodis protagonitzats pels déus.

- Tema heroic: cants referits a la història de Helgi Hundingsbani, Els Nibelungs i la història de Jörmunrekkr, rei dels ostrogods. Aquests textos són originalment escandinaus, alemanys i gòtics, respectivament.

·       Edda prosaica o Edda Menor: obra d’Snorri Sturluson que pretén ser un tractat dirigit a aquells que volien escriure poesia com els antics, però havien perdut les referències literàries del món antic i dels seus déus, éssers sobrenaturals  i llegendes. Conté una cosmogonia de la mitologia nòrdica, un llibre amb llenguatge poètic i una llista amb formes de vers.

La inspiració de JJR Tolkien

Tolkien pren d’aquesta edda d’Sturluson els noms dels seus nans i del mag gris Gandalf. A més pren de la mitologia nòrdica la idea de la Terra Mitja (Midgard), i el símbol de l’anell com estendard de fama i riquesa (ser donador d’anells era un dels privilegis més grans que podia tenir un rei, un anell era la compensació habitual per una bona poesia i també per als guerrers valerosos, que rebien un anell en guanyar una batalla).

LES SAGUES

Són històries de personatges que es van definint per les seves accions i gestos, a un ritme ràpid, sense monòlegs ni connotacions sentimentals. Els episodis són realistes, però de tant en tant hi podem entreveure algun element fantàstic o màgic. Daten del segle XII.

Hi ha sagues de reis, de cavallers, de bisbes, sagues islandeses i sagues dels temps antics. Són importants les sagues d’aventures i les dels víkings.

Temes i motius

Es repeteixen les genealogies dels personatges i escenes quotidianes: bodes, viatges, traïcions, morts, venjances, recompenses, plets i pactes, combats, amors fatals, morts sobtades... És important destacar que al costat dels herois de les sagues hi apareixen dones perilloses i letals com els seus homònims masculins. És també destacable els lligams ineludibles dels personatges amb el seu destí, hi podem entreveure una resignació implícita en els personatges nobles que han d’encarar el seu destí.

EL POEMA DE GILGAMESH

Segons la llegenda, la seva mare fou una deessa molt coneguda, Ninsun, sacerdotessa de Shamash, déu del sol. El seu nom pot traduir-se per “la deessa vaca”, fet que ens pot indicar la forma com la representaven els seus primers adoradors. Lilla, el nom del pare de Gilgamesh, significa “imbècil, mig boig”, però sembla més versemblant donar a aquest terme el sentit de lillu: dimoni. Aquest dimoni s’havia unit a Ninsun, i per aquesta raó, Gilgamesh, fruit de la unió entre un dimoni i una deessa, no fou completament un déu. Tot i això, serà invocat pel poble com una divinitat, sobretot en època sumèria, segons podem comprovar en un himne que li dirigien per curar els malalts: 

“Oh Gilgamesh, gran rei, jutge delegat dels déus del cel,

 príncep, gran dispensador d’ordres per a la humanitat, 

vigilant de tots els països, governador del món,

 senyor de tot allò que hi ha a la terra,

tu jutges sobiranament i com un déu dictes sentència.”

Enkidu, el seu company de l’ànima, és també fill d’una deessa, però, com Adam, és creat amb argila i representa la força brutal i el despertar d’allò humà després d’haver conegut l’amor d’una dona. Enkidu passa així de l’estat salvatge a la civilització, mitjançant una revolució que és possible després de molts entrebancs i dolor. 
Ishtar, la deessa de les mil cares

De totes les divinitats del panteó sumeri-acadi, Ishtar és la que es barreja més directament amb el destí dels homes. En el poema, la deessa viu a Uruk, en el seu temple, l’Eanna o Casa del Cel, envoltada de les seves sacerdotesses. En l’època assíria, Ishtar era la deessa de la guerra i, alhora, de la fertilitat, l’amor i les forces de la natura. Quan en un somni se li apareix al rei Asurbanipal per anunciar-li la victòria, no deixa de recordar-li que el va alimentar amb la seva llet. És com una cortesana dels déus que s’ofereix a Gilgamesh, com es va oferir a tants d’altres abans d’ell. Sota aquest aspecte, Ishtar presenta una curiosa semblança amb la deessa coneguda amb el nom de Kilili sha apati, “Kilili de les finestres”, perquè des les finestres cridava els homes. També se l’anomenava Kilili mushirtu, és a dir, “Kilili la que treu el cap”, o bé “deessa dels murs i de les columnes”, i se la pintava asseguda en els racons foscos de les muralles de la ciutat. Quan Ishtar es representa acompanyada del seu seguici, aquest està format per les hieròdules o prostitutes sagrades adscrites al temple de la deessa. Una prostituta d’aquesta categoria tenia un paper important en el poema de Gilgamesh. Durant l’antiguitat assiri-babilònica la prostitució sagrada era molt diferent de la prostitució ordinària. En el Codi d’Hammurabi es detallen els drets particulars de les hieròdules, “les dones de Marduk”, que vivien en comunitat i estaven protegides contra l’escàndol per les mateixes lleis que emparaven la reputació de les dones casades. A més a més de la prostitució permanent, existia en l’antiga Babilònia una prostitució sagrada ocasional. Una vegada a la vida, cada dona babilònica havia d’asseure’s en el temple de la deessa de la fecunditat fins que un estranger s’apropés a ella i, després que li llancés sobre els genolls una moneda de plata, li havia de dir: “Invoco Milita en el teu favor”. La dona, aleshores, havia de seguir l’home fins a les sales del temple, i els diners que havia obtingut es consideraven sagrats. Després d’aquest ritual, la dona tornava a viure la seva vida normal. Heròdot ens explica que hi havia dones tan poc afavorides per la natura, que havien d’esperar anys fins que un home els llancés la moneda. 
Gilgamesh, un heroi per a la posteritat
Com la Ilíada i l’Odissea, com les cançons de gesta, el Poema de Gilgamesh era recitat i fou molt conegut entre els pobles de l’Àsia Occidental. Va influenciar moltíssim sobre herois posteriors com Samsó, Hèrcules i Alexandre Magne, algunes de les proeses de Gilgamesh foren atribuïdes a l’emperador. Amb el pas dels segles, aquest gran mite de la força de l’home i, alhora, de l’heroi tocat per la consciència de la seva mortalitat i vulnerabilitat, fou superat i oblidat per la pols del temps. 

Gilgamesh va començar a ressuscitar de nou a Londres en els darrers anys del segle XIX, quan Georges Smith, un arqueòleg autodidacta, va aconseguir desxifrar algunes tauletes mesopotàmiques de l’anomenat Poema de Gilgamesh. 

Les tauletes de Gilgamesh
Les tauletes d’argila cuita estaven escrites en acadi i en aquella escriptura cuneïforme que pels seus símbols fou descrita, en els primers temps del seu descobriment, “com si haguessin corregut ocells sobre sorra humida”. Les tauletes desxifrades es trobaven entre les 25.000 que formaven part de la Biblioteca d’Asurbanipal, trobada per Layard la primavera de l’any 1860. Cap dels excavadors de Nínive va reconèixer, de moment, l’extraordinària importància que amagaven els munts de malmeses tauletes. Tot el material cuneïforme fou embotit, sense embalar, en cistells que, sobre rais, van arribar a Basora i després, a bord d’un buc de guerra britànic, a Londres. Aquesta poc curosa manera de tractar les tauletes els va causar més mal que el que els havien produït els medes, els quals, l’any 612 aC, es van apoderar de Nínive i van destruir el temple del rei Asurbanipal. Tot i això, el gran poema, a causa de la troballa més recent d’uns altres 16 fragments, ha arribat fins a nosaltres en una proporció que ens dóna una idea cabal de la seva totalitat: tot i que en falten alguns fragments podem dir que en tenim la seva totalitat. 

Gilgamesh, l'Ulisses mesopotàmic

D’aquesta manera, l’home modern pot conèixer, a través de la poesia, el que és sense cap mena de dubte la primera figura gegantina de l’alba de la història, el gran rei d’Uruk: Gilgamesh.

Amb les tauletes d’argila cuita, va arribar a  Londres l’Odissea de l’antiga Àsia Occidental, ja que el seu personatge central té una certa semblança amb Ulisses. Com passa amb l’heroi grec, Gilgamesh desprèn el seu destí individual del del seu poble, és home d’aventura i de cerca, i el seu impuls vital es mou d’una manera igualment circular: tanca les seves conquestes tant com els seus desenganys. Si Ulisses convoca els morts, Gilgamesh sap de la mort a través de l’esperit del seu amic Enkidu. La màgia, durant mil·lennis, va aïllar amb els seus poders nefastos o protectors cossos i esperits. 

La màgia , els símbols i la transcendència en el Poema de Gilgamesh
Els sacerdots mesopotàmics dels déus de la màgia, Marduk y Ea, vestits de roig, color antidemoníac, o portant un vestit en forma de closca, utilitzaven la vareta del mag, amb la que traçaven 17 cercles, al temps que deien: 
“El cercle màgic d’Ea és a la meva mà, la fusta del cedre, l’arma sagrada d’Ea, és a la meva mà, la palma del gran ritus és a la meva mà.”
I, en els dominis de la màgia, hi havia la paraula, el número i el símbol. Per als antics assiri-babilònics, la “doctrina de l’home” es resumia en un principi fonamental: una cosa només existia quan tenia un nom, és a dir, el nom d’una cosa no només l’expressava sinó que era la seva essència. En el poema babilònic de la Creació o Enuma Elish, els primers versos, que fan referència al Caos, diuen: 
“Quan el dalt del cel no tenia nom…” De la mateixa manera, quan Gilgamesh afirma que vol tenir un nom, el sentit implícit no és que vol assolir la glòria o la fama per les seves proeses, sinó que vol néixer o existir, obrir-se al destí del ser. Una epopeia com la de Gilgamesh és l’obra anònima dels segles, i en el poema es perceben clarament interpolacions, incorporació forçada de llegendes anteriors, préstecs de la història nacional i les aportacions de la memòria col·lectiva. Alguns s’han preguntat si el poema de Gilgamesh hauria de ser considerat només com la narració de les proeses d’un heroi llegendari o si guarda un sentit ocult. Si Gilgamesh, com afirmen algunes teories, és un déu solar que segueix el camí de Samash quan va a la recerca de la immortalitat, no es dedueix que tot el poema té un valor simbòlic? En una paraula, es pot explicar el poema? Georges Contenau, un gran orientalista, creu que els símbols es trobaran en el poema només si el lector els posa allí després de la lectura. Per aquesta raó, podem dir que si existeix aquesta possibilitat de lectura és una prova que una obra pot transcendir més enllà de la seva literalitat, és vàlida tant per allò que dóna com per allò que rep. Els estudiosos panbabilonistes tenen la tendència a sistematitzar excessivament la teoria que la mitologia astral dels antics mesopotàmics és la clau de la seva civilització, i consideren el poema de Gilgamesh com l’evolució d’un mite solar, que el número de 12 tauletes del poema correspon al número dels mesos de l’any, etc. Davant la realitat del poema, aquestes hipòtesis acadèmiques tenen un valor de curiositat. 

L’epopeia de Gilgamesh és la més famosa creació literària de l’antiga Babilònia. A diferència de l’altre gran poema babilònic, el de la Creació, els protagonistes del qual són déus, els herois del Poema de Gilgamesh són éssers humans i l’acció es desenvolupa a la terra. Tot i que al Poema de Gilgamesh els déus representen un paper, l’home ocupa el centre de l’escena, amb els seus eterns problemes: temps, poder, amistat, amor, mort, glòria, immortalitat… Todos els temes bàsics de l’home al món estan representats en el poema, i per aquesta raó és transcendent. Gilgamesh, arrancat de la seva temporalitat mítica i històrica, podria incorporar-se amb la seva profunda vigència a l’actualitat punyent de l’època moderna. La figura d’Enkidu, en qui es cristal·litzen les experiències de l’amor i de la mort, té gairebé tanta grandesa i densitat com la de Gilgamesh. Aquí comprenem l’home com un ésser d’acció, llum i ombra. I en ell ens hi reconeixem per les mateixes raons fonamentals per les quals s’hi van reconèixer els homes que van viure quatre mil anys enrere. Gilgamesh no arriba a ser déu, és a dir, no aconsegueix  la immortalitat: se sap irremeiablement condemnat a ser home. Com tots els homes, Gilgamesh vol conèixer la veritat d’allò desconegut, encara que saber-ho suposi “asseure’s per plorar”. La resposta d’Enkidu és la desesperació mil·lenària: pols i res. Però al final sabem que si, per a certs esperits, només és possible menjar les sobres, n’hi ha d’altres, en canvi, que beuen l’aigua freda de la vida. 

Argument

Fa gairebé 5000 anys, un home va governar Uruk: Gilgamesh. Aviat es va ser llegenda, convertit en protagonista de la primera epopeia de la història, un dramàtic relat sobre la recerca de la immortalitat. «Aquell que tot ho ha vist, que ha experimentat totes les emocions, del goig a la desesperació, ha rebut la mercè de veure-hi dins del gran misteri, dels llocs secrets, dels dies primers abans del Diluvi. Ha viatjat als confins del món i ha tornat, exhaust però sencer. Ha gravat les seves aventures en esteles de pedra, ha tornat a erigir el sagrat temple d’Eanna i les gruixudes muralles d’Uruk, ciutat amb la qual cap altra pot comparar-se».

L’escriba Sin-leqi-unnini («Déu Sin, accepta la meva pregària») acaba de traçar aquestes paraules en llengua acàdia sobre una tauleta de fang fresc. Sin-leqi-unnini evoca les portentoses muralles de la ciutat d’Uruk i, dirigint-se al lector, torna a escriure: «Mira com els seus baluards brillen com el coure al sol. Busca la seva pedra angular i, a sota d’ella, el cofre de coure que indica el seu nom. Obre’l. Aixeca la seva tapa. Treu fora la tauleta de lapislàtzuli. Llegeix com Gilgamesh ho va patir tot i ho va superar tot».

De la realitat a la llegenda

Així comença la primera epopeia de la història: el Poema de Gilgamesh. Sin-leqi-unnini potser ho escriu cap al 1.400 aC. Però no és el creador de l’obra, tot i que la seva mà li dóna forma definitiva. El relat que posa per escrit es fon en la nit dels temps, més de mil anys enrere. Fa aproximadament uns sis mil·lennis, on el que avui és es Iraq, s’estenia la fèrtil plana mesopotàmica, travessada pels rius Èufrates i Tigris. Al sud d’aquesta plana, a Sumer, s’erigia la imponent Uruk (l’actual Warka), bressol del seu totpoderós rei Gilgamesh.

Pels seus fets i la seva fama, aquest personatge va passar molt aviat a la categoria de mite, convertit en protagonista d’un cicle de poemes sumeris que van cristal·litzar en la magna composició que porta el seu nom. Sabem que cap al 2700 aC va existir un personatge, anomenat Bilgames – escrit, més tard, Gilgamesh-, que els més antics textos en escriptura cuneïforme situen a Kullab, un barri d’Uruk, en qualitat de sacerdot-rei. Gilgamesh també apareix en un famós document, la Llista real sumèria (redactada cap al 1950 aC), que atribueix la fundació d’aquesta ciutat, emplaçada a la riba esquerra de l’Èufrates, al rei Enmerkar.

D’acord amb la Llista, Gilgamesh pertanyia a la dinastia I d’Uruk: fou el seu cinquè sobirà, va regnar 126 anys i el va succeir el seu fill Ur-lugal. A Gilgamesh se li atribuïa la construcció de les poderoses muralles de la ciutat, segons es menciona en una inscripció del rei Anam d’Uruk, datada cap al 1825 aC, i segons recorda també el Poema. Dites muralles eren d’estructura doble: una exterior, de la qual només es conserven traces al terra, i una altra interior, d’uns 9,5 quilòmetres de longitud i cinc metres d’ample, reforçada amb més de 900 torres semicirculars. Sin-leqi-unnini va organitzar el Poema en onze cants o tauletes.

Aquest sacerdot, exorcista i escriba va enriquir el poema amb una altra narració sumèria que s’ha fet famosa: el relat del Diluvi. A la fi, els escribes assiris del temps del rei Assurbanipal, en el segle VII aC, van donar al text la seva forma canònica, afegint-li la tauleta que avui per avui és l’última. Aquesta versió fou arxivada a la biblioteca del palau del rei, a Nínive, i fou descoberta el 1853 i enviada a Londres. Allí, el 1872, el jove investigador George Smith va aconseguir traduir les tauletes i fragments del Poema de Gilgamesh.

ELS PRIMERS TEXTOS MESOPOTÀMICS

Entre el tercer i quart mil·lenni abans de Crist,  al Golf Pèrsic, els rius Tigris i el Èufrates, que avui dia conflueixen en una única desembocadura que forma el Shatt-el-Arab, tenien aleshores les seves pròpies desembocadures. Quan la civilització va néixer a Mesopotàmia, sorgida del poble sumeri, les primeres ciutats es van aixecar a les ribes dels rius i al litoral del golf. Cap al el tercer mil·lenni, un segon poble del nord de Mesopotàmia, d’origen semita(1), els acadis, es va barrejar amb els sumeris i, com passa sovint, els conqueridors van ser conquerits per l’esperit superior dels vençuts. Els acadis van adoptar l’art, la ciència, les institucions i l’escriptura del país envaït. Però como que els acadis parlaven una llengua més evolucionada que els sumeris, i la llengua acàdia es va imposar, malgrat tot, l’idioma sumeri va continuar usant-se per al culte religiós i com a vehicle cultural. 

Els textos sumeris que ens han arribat fins a l’actualitat: les nou desenes parts són d’ordre econòmic, però hi ha 3.000 tauletes senceres o fragmentàries que contenen poemes èpics, mites i oracions. D’aquests textos literaris, destaquen principalment: l’epopeia de Gilgamesh, el Poema de la Creació o Enuma Elish, els mites d’Enki i de Ninhursag, el naixement de Nannar, el déu lluna, etc. Si aquesta riquesa literària ha arribat fins a nosaltres és gràcies als dubshar o escribes que la van fixar, mitjançant canyes de jonc, sobre tauletes d’argila que després assecaven al sol o cuinaven al forn. Un cop la tauleta es transformava en una mena de totxo dur es convertia en un document indestructible. En canvi, l’argila dels totxos sense coure que formaven la base dels temples i palaus mesopotàmics fou destruïda pel temps, el sol, el vent i la pluja. Les antigues ciutats no són més que monticles de terra que amaguen les biblioteques gairebé intactes de la civilització assiri-babilònica, els arxius de la vida i de l’esperit del primer home històric. Allò que els escribes van registrar sobre fang, el foc ho va fixar per al futur. 
Gilgamesh, la confecció d'un mite

L’època en què l’epopeia de Gilgamesh va acabar d’integrar-se es remunta aproximadament al segle XXV aC, però hem de tenir en compte que els textos descrivien un tema ja mític, amb un accent i un esperit que eren els del seu temps. Els herois conduïen l’acció del poema; els humans, exceptuant la hieròdula(2), o prostituta sagrada del temple, representen un paper secundari. 

El nom de l’heroi, Gilgamesh és l’equivalent del seu nom en sumeri i s’escrivia Iz-tubar. En els textos babilònics, el nom de l’heroi apareixia abreviat: Gish. En una llista de la primera dinastia d’Uruk consta que: El diví Lugalbanda, un pastor, va regnat durant 1.200 anys. El diví Dumuzi, un pescador, nascut a Eridu, va regnar durant 100 anys… Gilgamesh, el pare del qual era un tal Lilla, sacerdot de Kullab (barri religiós d’Uruk), va regnar durant 120 anys. UrNungal, fill de Gilgamesh, va regnar durant 15 anys… Tot i que Gilgamesh declara ser descendent de Lugalbanda, no era d’estirp reial, i si va arribar a ser rei d’Uruk fou per les seves proeses. 

(1) Els semites són un conjunt humà format per nombrosos pobles i cultures estesos des de l'antiguitat en un gran territori del Pròxim Orient i Orient Mitjà i al nord de la península Aràbiga, que van desenvolupar importants civilitzacions. Els antics pobles de parla semítica inclouen els habitants d'Aram, Assíria, Babilònia, Canaan (inclosos els hebreus) i Fenícia. Les poblacions actuals que tenen llengües semítiques inclouen els àrabs, els jueus, els etíops i els arameus (comunitats del Líban i nord de l'Iraq). La semblança entre els pobles semites és sobretot d'origen lingüístic i cultural, i no es pot parlar d'una "ètnia" semita.

(2) Dins de l’antiga religió mesopotàmica, el sexe era vist com un símbol de la fertilitat, quelcom molt important en una civilització que es desenvolupava en el desert. Per aquesta raó, la deessa Ishtar, la divinitat de les collites, ho era també de l’amor i la sexualitat. Aquesta deessa tenia un grup de sacerdotesses el nom original de les quals s’ha perdut, però se les coneix amb el nom que els van donar els grecs: hieròdules. D’acord amb la creença mesopotàmica, totes les formes de fertilitat estaven interrelacionades, per la qual cosa el sexe, realitzat correctament i de forma ritual, assegurava bones collites i ramats forts. Per aquesta raó, els fidels que acudien a adorar Ishtar usualment havien de tenir contacte sexual amb les sacerdotesses, tot i que hi havia tot un procés i un ritual que separava aquest acte sexual sagrat del destinat al plaer. D’aquesta forma, s’assegurava que la divinitat tingués l’adoració que mereixia. Pel fet que el fidel havia de deixar un tribut al temple després del ritual, les hieròdules han estat anomenades - incorrectament – com a prostitutes sagrades. En realitat, elles no cobraven per la còpula com a tal, i si bé existia el plaer, ja que era una part important de la cerimònia, aquest no era la finalitat última, sinó que simplement un reflex de la relació mística entre totes les formes de creació de vida. Aquestes dones, per la seva condició, eren molt estimades i valorades, se les respectava molt. Només aquelles que tenien provada la seva integritat, bellesa i intel·ligència eren acceptades, tot i que eren centenars les que optaven a ser admeses. L’entrenament s’iniciava des de molt jovenetes, però només participaven en les cerimònies sexuals a partir de la seva primera menstruació, que es considerava com el senyal que estaven llestes. Molts dels detalls de la seva vida, les característiques exactes dels rituals i els possibles fills engendrats per aquestes pràctiques s’han perdut al llarg dels segles.