Segons la llegenda, la seva mare fou una deessa molt coneguda,
Ninsun, sacerdotessa de Shamash, déu del sol. El seu nom pot traduir-se per “la
deessa vaca”, fet que ens pot indicar la forma com la representaven els seus
primers adoradors. Lilla, el nom del pare de Gilgamesh, significa “imbècil, mig
boig”, però sembla més versemblant donar a aquest terme el sentit de lillu:
dimoni. Aquest dimoni s’havia unit a Ninsun, i per aquesta raó, Gilgamesh,
fruit de la unió entre un dimoni i una deessa, no fou completament un déu. Tot
i això, serà invocat pel poble com una divinitat, sobretot en època sumèria,
segons podem comprovar en un himne que li dirigien per curar els malalts:
“Oh Gilgamesh, gran rei, jutge delegat dels déus del cel,
príncep, gran dispensador
d’ordres per a la humanitat,
vigilant de tots els països, governador del món,
senyor de tot allò que hi
ha a la terra,
tu jutges sobiranament i com un déu dictes sentència.”
Enkidu, el seu company de l’ànima, és també fill d’una deessa,
però, com Adam, és creat amb argila i representa la força brutal i el despertar
d’allò humà després d’haver conegut l’amor d’una dona. Enkidu passa així de
l’estat salvatge a la civilització, mitjançant una revolució que és possible
després de molts entrebancs i dolor.
Ishtar, la deessa de les mil cares
De totes les divinitats del panteó sumeri-acadi, Ishtar és la que
es barreja més directament amb el destí dels homes. En el poema, la deessa viu
a Uruk, en el seu temple, l’Eanna o Casa del Cel, envoltada de les seves
sacerdotesses. En l’època assíria, Ishtar era la deessa de la guerra i, alhora,
de la fertilitat, l’amor i les forces de la natura. Quan en un somni se li
apareix al rei Asurbanipal per anunciar-li la victòria, no deixa de recordar-li
que el va alimentar amb la seva llet. És com una cortesana dels déus que
s’ofereix a Gilgamesh, com es va oferir a tants d’altres abans d’ell. Sota
aquest aspecte, Ishtar presenta una curiosa semblança amb la deessa coneguda
amb el nom de Kilili sha apati, “Kilili de les finestres”, perquè des les
finestres cridava els homes. També se l’anomenava Kilili mushirtu, és a dir,
“Kilili la que treu el cap”, o bé “deessa dels murs i de les columnes”, i se la
pintava asseguda en els racons foscos de les muralles de la ciutat. Quan Ishtar
es representa acompanyada del seu seguici, aquest està format per les hieròdules o prostitutes sagrades adscrites al
temple de la deessa. Una prostituta d’aquesta categoria tenia un paper
important en el poema de Gilgamesh. Durant l’antiguitat assiri-babilònica la
prostitució sagrada era molt diferent de la prostitució ordinària. En el Codi
d’Hammurabi es detallen els drets particulars de les hieròdules, “les dones de
Marduk”, que vivien en comunitat i estaven protegides contra l’escàndol per les
mateixes lleis que emparaven la reputació de les dones casades. A més a més de
la prostitució permanent, existia en l’antiga Babilònia una prostitució sagrada
ocasional. Una vegada a la vida, cada dona babilònica havia d’asseure’s en el
temple de la deessa de la fecunditat fins que un estranger s’apropés a ella i,
després que li llancés sobre els genolls una moneda de plata, li havia de dir:
“Invoco Milita en el teu favor”. La dona, aleshores, havia de seguir l’home
fins a les sales del temple, i els diners que havia obtingut es consideraven
sagrats. Després d’aquest ritual, la dona tornava a viure la seva vida normal.
Heròdot ens explica que hi havia dones tan poc afavorides per la natura, que
havien d’esperar anys fins que un home els llancés la moneda.
Gilgamesh, un heroi per a la posteritat
Com la Ilíada i
l’Odissea, com les cançons de gesta, el Poema de Gilgamesh era recitat i fou
molt conegut entre els pobles de l’Àsia Occidental. Va influenciar moltíssim
sobre herois posteriors com Samsó, Hèrcules i Alexandre Magne, algunes de les
proeses de Gilgamesh foren atribuïdes a l’emperador. Amb el pas dels segles,
aquest gran mite de la força de l’home i, alhora, de l’heroi tocat per la
consciència de la seva mortalitat i vulnerabilitat, fou superat i oblidat per
la pols del temps.
Gilgamesh va començar a ressuscitar de nou a Londres en els
darrers anys del segle XIX, quan Georges Smith, un arqueòleg autodidacta, va
aconseguir desxifrar algunes tauletes mesopotàmiques de l’anomenat Poema de
Gilgamesh.
Les tauletes de Gilgamesh
Les tauletes d’argila cuita estaven escrites en acadi i en aquella
escriptura cuneïforme que pels seus símbols fou descrita, en els primers temps
del seu descobriment, “com si haguessin corregut ocells sobre sorra humida”.
Les tauletes desxifrades es trobaven entre les 25.000 que formaven part de la
Biblioteca d’Asurbanipal, trobada per Layard la primavera de l’any 1860. Cap
dels excavadors de Nínive va reconèixer, de moment, l’extraordinària
importància que amagaven els munts de malmeses tauletes. Tot el material
cuneïforme fou embotit, sense embalar, en cistells que, sobre rais, van arribar
a Basora i després, a bord d’un buc de guerra britànic, a Londres. Aquesta poc
curosa manera de tractar les tauletes els va causar més mal que el que els
havien produït els medes, els quals, l’any 612 aC, es van apoderar de Nínive i
van destruir el temple del rei Asurbanipal. Tot i això, el gran poema, a causa
de la troballa més recent d’uns altres 16 fragments, ha arribat fins a
nosaltres en una proporció que ens dóna una idea cabal de la seva totalitat:
tot i que en falten alguns fragments podem dir que en tenim la seva
totalitat.
Gilgamesh, l'Ulisses mesopotàmic
D’aquesta manera, l’home modern pot conèixer, a través de la
poesia, el que és sense cap mena de dubte la primera figura gegantina de l’alba
de la història, el gran rei d’Uruk: Gilgamesh.
Amb les tauletes d’argila cuita, va arribar a Londres l’Odissea de l’antiga Àsia
Occidental, ja que el seu personatge central té una certa semblança amb
Ulisses. Com passa amb l’heroi grec, Gilgamesh desprèn el seu destí individual
del del seu poble, és home d’aventura i de cerca, i el seu impuls vital es mou
d’una manera igualment circular: tanca les seves conquestes tant com els seus
desenganys. Si Ulisses convoca els morts, Gilgamesh sap de la mort a través de l’esperit del seu amic
Enkidu. La màgia, durant mil·lennis, va aïllar amb els seus poders nefastos o
protectors cossos i esperits.
La màgia , els símbols i la transcendència en el Poema de Gilgamesh
Els sacerdots mesopotàmics dels déus de la màgia,
Marduk y Ea, vestits de roig, color antidemoníac, o portant un vestit en forma
de closca, utilitzaven la vareta del mag, amb la que traçaven 17 cercles, al
temps que deien:
“El cercle màgic d’Ea és a la meva mà, la fusta del cedre,
l’arma sagrada d’Ea, és a la meva mà, la palma del gran ritus és a la meva mà.”
I, en els dominis de la màgia, hi havia la paraula, el número i el símbol. Per
als antics assiri-babilònics, la “doctrina de l’home” es resumia en un principi
fonamental: una cosa només existia quan tenia un nom, és a dir, el nom d’una
cosa no només l’expressava sinó que era la seva essència. En el poema babilònic
de la Creació o Enuma Elish, els primers versos, que fan referència al Caos,
diuen:
“Quan el dalt del cel no tenia nom…” De la mateixa manera, quan
Gilgamesh afirma que vol tenir un nom, el sentit implícit no és que vol assolir
la glòria o la fama per les seves proeses, sinó que vol néixer o existir,
obrir-se al destí del ser. Una epopeia com la de Gilgamesh és l’obra anònima
dels segles, i en el poema es perceben clarament interpolacions, incorporació
forçada de llegendes anteriors, préstecs de la història nacional i les
aportacions de la memòria col·lectiva. Alguns s’han preguntat si el poema de
Gilgamesh hauria de ser considerat només com la narració de les proeses d’un
heroi llegendari o si guarda un sentit ocult. Si Gilgamesh, com afirmen algunes
teories, és un déu solar que segueix el camí de Samash quan va a la recerca de
la immortalitat, no es dedueix que tot el poema té un valor simbòlic? En una
paraula, es pot explicar el poema? Georges Contenau, un gran orientalista, creu
que els símbols es trobaran en el poema només si el lector els posa allí
després de la lectura. Per aquesta raó, podem dir que si existeix aquesta
possibilitat de lectura és una prova que una obra pot transcendir més enllà de la
seva literalitat, és vàlida tant per allò que dóna com per allò que rep. Els
estudiosos panbabilonistes tenen la tendència a sistematitzar excessivament la
teoria que la mitologia astral dels antics mesopotàmics és la clau de la seva
civilització, i consideren el poema de Gilgamesh com l’evolució d’un mite
solar, que el número de 12 tauletes del poema correspon al número dels mesos de
l’any, etc. Davant la realitat del poema, aquestes hipòtesis acadèmiques tenen
un valor de curiositat.
L’epopeia de Gilgamesh és la més famosa creació literària de
l’antiga Babilònia. A diferència de l’altre gran poema babilònic, el de la
Creació, els protagonistes del qual són déus, els herois del Poema de Gilgamesh
són éssers humans i l’acció es desenvolupa a la terra. Tot i que al Poema de
Gilgamesh els déus representen un paper, l’home ocupa el centre de l’escena,
amb els seus eterns problemes: temps, poder, amistat, amor, mort, glòria,
immortalitat… Todos els temes bàsics de l’home al món estan representats en el
poema, i per aquesta raó és transcendent. Gilgamesh, arrancat de la seva
temporalitat mítica i històrica, podria incorporar-se amb la seva profunda
vigència a l’actualitat punyent de l’època moderna. La figura d’Enkidu, en qui
es cristal·litzen les experiències de l’amor i de la mort, té gairebé tanta
grandesa i densitat com la de Gilgamesh. Aquí comprenem l’home com un ésser
d’acció, llum i ombra. I en ell ens hi reconeixem per les mateixes raons
fonamentals per les quals s’hi van reconèixer els homes que van viure quatre
mil anys enrere. Gilgamesh no arriba a ser déu, és a dir, no aconsegueix la immortalitat: se sap irremeiablement
condemnat a ser home. Com tots els homes, Gilgamesh vol conèixer la veritat
d’allò desconegut, encara que saber-ho suposi “asseure’s per plorar”. La
resposta d’Enkidu és la desesperació mil·lenària: pols i res. Però al final
sabem que si, per a certs esperits, només és possible menjar les sobres, n’hi
ha d’altres, en canvi, que beuen l’aigua freda de la vida.
Argument
Fa gairebé 5000 anys, un home va governar Uruk: Gilgamesh. Aviat
es va ser llegenda, convertit en protagonista de la primera epopeia de la
història, un dramàtic relat sobre la recerca de la immortalitat. «Aquell que
tot ho ha vist, que ha experimentat totes les emocions, del goig a la
desesperació, ha rebut la mercè de veure-hi dins del gran misteri, dels llocs
secrets, dels dies primers abans del Diluvi. Ha viatjat als confins del món i
ha tornat, exhaust però sencer. Ha gravat les seves aventures en esteles de
pedra, ha tornat a erigir el sagrat temple d’Eanna i les gruixudes muralles
d’Uruk, ciutat amb la qual cap altra pot comparar-se».
L’escriba Sin-leqi-unnini («Déu Sin, accepta la meva pregària»)
acaba de traçar aquestes paraules en llengua acàdia sobre una tauleta de fang
fresc. Sin-leqi-unnini evoca les portentoses muralles de la ciutat d’Uruk i,
dirigint-se al lector, torna a escriure: «Mira com els seus baluards brillen
com el coure al sol. Busca la seva pedra angular i, a sota d’ella, el cofre de
coure que indica el seu nom. Obre’l. Aixeca la seva tapa. Treu fora la tauleta
de lapislàtzuli. Llegeix com Gilgamesh ho va patir tot i ho va superar tot».
De la realitat a la llegenda
Així comença la primera epopeia de la història: el Poema de
Gilgamesh. Sin-leqi-unnini potser ho escriu cap al 1.400 aC. Però no és el
creador de l’obra, tot i que la seva mà li dóna forma definitiva. El relat que
posa per escrit es fon en la nit dels temps, més de mil anys enrere. Fa
aproximadament uns sis mil·lennis, on el que avui és es Iraq, s’estenia la
fèrtil plana mesopotàmica, travessada pels rius Èufrates i Tigris. Al sud
d’aquesta plana, a Sumer, s’erigia la imponent Uruk (l’actual Warka), bressol
del seu totpoderós rei Gilgamesh.
Pels seus fets i la seva fama, aquest personatge va passar molt
aviat a la categoria de mite, convertit en protagonista d’un cicle de poemes
sumeris que van cristal·litzar en la magna composició que porta el seu nom.
Sabem que cap al 2700 aC va existir un personatge, anomenat Bilgames – escrit,
més tard, Gilgamesh-, que els més antics textos en escriptura cuneïforme situen
a Kullab, un barri d’Uruk, en qualitat de sacerdot-rei. Gilgamesh també apareix
en un famós document, la Llista real sumèria (redactada cap al 1950 aC), que
atribueix la fundació d’aquesta ciutat, emplaçada a la riba esquerra de
l’Èufrates, al rei Enmerkar.
D’acord amb la Llista, Gilgamesh pertanyia a la dinastia I d’Uruk:
fou el seu cinquè sobirà, va regnar 126 anys i el va succeir el seu fill
Ur-lugal. A Gilgamesh se li atribuïa la construcció de les poderoses muralles
de la ciutat, segons es menciona en una inscripció del rei Anam d’Uruk, datada
cap al 1825 aC, i segons recorda també el Poema. Dites muralles eren
d’estructura doble: una exterior, de la qual només es conserven traces al
terra, i una altra interior, d’uns 9,5 quilòmetres de longitud i cinc metres
d’ample, reforçada amb més de 900 torres semicirculars. Sin-leqi-unnini va
organitzar el Poema en onze cants o tauletes.
Aquest sacerdot, exorcista i escriba va enriquir el poema
amb una altra narració sumèria que s’ha fet famosa: el relat del Diluvi. A la
fi, els escribes assiris del temps del rei Assurbanipal, en el segle VII aC,
van donar al text la seva forma canònica, afegint-li la tauleta que avui per
avui és l’última. Aquesta versió fou arxivada a la biblioteca del palau del
rei, a Nínive, i fou descoberta el 1853 i enviada a Londres. Allí, el 1872, el
jove investigador George Smith va aconseguir traduir les tauletes i fragments
del Poema de Gilgamesh.
