ELS PRIMERS TEXTOS MESOPOTÀMICS

Entre el tercer i quart mil·lenni abans de Crist,  al Golf Pèrsic, els rius Tigris i el Èufrates, que avui dia conflueixen en una única desembocadura que forma el Shatt-el-Arab, tenien aleshores les seves pròpies desembocadures. Quan la civilització va néixer a Mesopotàmia, sorgida del poble sumeri, les primeres ciutats es van aixecar a les ribes dels rius i al litoral del golf. Cap al el tercer mil·lenni, un segon poble del nord de Mesopotàmia, d’origen semita(1), els acadis, es va barrejar amb els sumeris i, com passa sovint, els conqueridors van ser conquerits per l’esperit superior dels vençuts. Els acadis van adoptar l’art, la ciència, les institucions i l’escriptura del país envaït. Però como que els acadis parlaven una llengua més evolucionada que els sumeris, i la llengua acàdia es va imposar, malgrat tot, l’idioma sumeri va continuar usant-se per al culte religiós i com a vehicle cultural. 

Els textos sumeris que ens han arribat fins a l’actualitat: les nou desenes parts són d’ordre econòmic, però hi ha 3.000 tauletes senceres o fragmentàries que contenen poemes èpics, mites i oracions. D’aquests textos literaris, destaquen principalment: l’epopeia de Gilgamesh, el Poema de la Creació o Enuma Elish, els mites d’Enki i de Ninhursag, el naixement de Nannar, el déu lluna, etc. Si aquesta riquesa literària ha arribat fins a nosaltres és gràcies als dubshar o escribes que la van fixar, mitjançant canyes de jonc, sobre tauletes d’argila que després assecaven al sol o cuinaven al forn. Un cop la tauleta es transformava en una mena de totxo dur es convertia en un document indestructible. En canvi, l’argila dels totxos sense coure que formaven la base dels temples i palaus mesopotàmics fou destruïda pel temps, el sol, el vent i la pluja. Les antigues ciutats no són més que monticles de terra que amaguen les biblioteques gairebé intactes de la civilització assiri-babilònica, els arxius de la vida i de l’esperit del primer home històric. Allò que els escribes van registrar sobre fang, el foc ho va fixar per al futur. 
Gilgamesh, la confecció d'un mite

L’època en què l’epopeia de Gilgamesh va acabar d’integrar-se es remunta aproximadament al segle XXV aC, però hem de tenir en compte que els textos descrivien un tema ja mític, amb un accent i un esperit que eren els del seu temps. Els herois conduïen l’acció del poema; els humans, exceptuant la hieròdula(2), o prostituta sagrada del temple, representen un paper secundari. 

El nom de l’heroi, Gilgamesh és l’equivalent del seu nom en sumeri i s’escrivia Iz-tubar. En els textos babilònics, el nom de l’heroi apareixia abreviat: Gish. En una llista de la primera dinastia d’Uruk consta que: El diví Lugalbanda, un pastor, va regnat durant 1.200 anys. El diví Dumuzi, un pescador, nascut a Eridu, va regnar durant 100 anys… Gilgamesh, el pare del qual era un tal Lilla, sacerdot de Kullab (barri religiós d’Uruk), va regnar durant 120 anys. UrNungal, fill de Gilgamesh, va regnar durant 15 anys… Tot i que Gilgamesh declara ser descendent de Lugalbanda, no era d’estirp reial, i si va arribar a ser rei d’Uruk fou per les seves proeses. 

(1) Els semites són un conjunt humà format per nombrosos pobles i cultures estesos des de l'antiguitat en un gran territori del Pròxim Orient i Orient Mitjà i al nord de la península Aràbiga, que van desenvolupar importants civilitzacions. Els antics pobles de parla semítica inclouen els habitants d'Aram, Assíria, Babilònia, Canaan (inclosos els hebreus) i Fenícia. Les poblacions actuals que tenen llengües semítiques inclouen els àrabs, els jueus, els etíops i els arameus (comunitats del Líban i nord de l'Iraq). La semblança entre els pobles semites és sobretot d'origen lingüístic i cultural, i no es pot parlar d'una "ètnia" semita.

(2) Dins de l’antiga religió mesopotàmica, el sexe era vist com un símbol de la fertilitat, quelcom molt important en una civilització que es desenvolupava en el desert. Per aquesta raó, la deessa Ishtar, la divinitat de les collites, ho era també de l’amor i la sexualitat. Aquesta deessa tenia un grup de sacerdotesses el nom original de les quals s’ha perdut, però se les coneix amb el nom que els van donar els grecs: hieròdules. D’acord amb la creença mesopotàmica, totes les formes de fertilitat estaven interrelacionades, per la qual cosa el sexe, realitzat correctament i de forma ritual, assegurava bones collites i ramats forts. Per aquesta raó, els fidels que acudien a adorar Ishtar usualment havien de tenir contacte sexual amb les sacerdotesses, tot i que hi havia tot un procés i un ritual que separava aquest acte sexual sagrat del destinat al plaer. D’aquesta forma, s’assegurava que la divinitat tingués l’adoració que mereixia. Pel fet que el fidel havia de deixar un tribut al temple després del ritual, les hieròdules han estat anomenades - incorrectament – com a prostitutes sagrades. En realitat, elles no cobraven per la còpula com a tal, i si bé existia el plaer, ja que era una part important de la cerimònia, aquest no era la finalitat última, sinó que simplement un reflex de la relació mística entre totes les formes de creació de vida. Aquestes dones, per la seva condició, eren molt estimades i valorades, se les respectava molt. Només aquelles que tenien provada la seva integritat, bellesa i intel·ligència eren acceptades, tot i que eren centenars les que optaven a ser admeses. L’entrenament s’iniciava des de molt jovenetes, però només participaven en les cerimònies sexuals a partir de la seva primera menstruació, que es considerava com el senyal que estaven llestes. Molts dels detalls de la seva vida, les característiques exactes dels rituals i els possibles fills engendrats per aquestes pràctiques s’han perdut al llarg dels segles.