EL POEMA DE GILGAMESH

Segons la llegenda, la seva mare fou una deessa molt coneguda, Ninsun, sacerdotessa de Shamash, déu del sol. El seu nom pot traduir-se per “la deessa vaca”, fet que ens pot indicar la forma com la representaven els seus primers adoradors. Lilla, el nom del pare de Gilgamesh, significa “imbècil, mig boig”, però sembla més versemblant donar a aquest terme el sentit de lillu: dimoni. Aquest dimoni s’havia unit a Ninsun, i per aquesta raó, Gilgamesh, fruit de la unió entre un dimoni i una deessa, no fou completament un déu. Tot i això, serà invocat pel poble com una divinitat, sobretot en època sumèria, segons podem comprovar en un himne que li dirigien per curar els malalts: 

“Oh Gilgamesh, gran rei, jutge delegat dels déus del cel,

 príncep, gran dispensador d’ordres per a la humanitat, 

vigilant de tots els països, governador del món,

 senyor de tot allò que hi ha a la terra,

tu jutges sobiranament i com un déu dictes sentència.”

Enkidu, el seu company de l’ànima, és també fill d’una deessa, però, com Adam, és creat amb argila i representa la força brutal i el despertar d’allò humà després d’haver conegut l’amor d’una dona. Enkidu passa així de l’estat salvatge a la civilització, mitjançant una revolució que és possible després de molts entrebancs i dolor. 
Ishtar, la deessa de les mil cares

De totes les divinitats del panteó sumeri-acadi, Ishtar és la que es barreja més directament amb el destí dels homes. En el poema, la deessa viu a Uruk, en el seu temple, l’Eanna o Casa del Cel, envoltada de les seves sacerdotesses. En l’època assíria, Ishtar era la deessa de la guerra i, alhora, de la fertilitat, l’amor i les forces de la natura. Quan en un somni se li apareix al rei Asurbanipal per anunciar-li la victòria, no deixa de recordar-li que el va alimentar amb la seva llet. És com una cortesana dels déus que s’ofereix a Gilgamesh, com es va oferir a tants d’altres abans d’ell. Sota aquest aspecte, Ishtar presenta una curiosa semblança amb la deessa coneguda amb el nom de Kilili sha apati, “Kilili de les finestres”, perquè des les finestres cridava els homes. També se l’anomenava Kilili mushirtu, és a dir, “Kilili la que treu el cap”, o bé “deessa dels murs i de les columnes”, i se la pintava asseguda en els racons foscos de les muralles de la ciutat. Quan Ishtar es representa acompanyada del seu seguici, aquest està format per les hieròdules o prostitutes sagrades adscrites al temple de la deessa. Una prostituta d’aquesta categoria tenia un paper important en el poema de Gilgamesh. Durant l’antiguitat assiri-babilònica la prostitució sagrada era molt diferent de la prostitució ordinària. En el Codi d’Hammurabi es detallen els drets particulars de les hieròdules, “les dones de Marduk”, que vivien en comunitat i estaven protegides contra l’escàndol per les mateixes lleis que emparaven la reputació de les dones casades. A més a més de la prostitució permanent, existia en l’antiga Babilònia una prostitució sagrada ocasional. Una vegada a la vida, cada dona babilònica havia d’asseure’s en el temple de la deessa de la fecunditat fins que un estranger s’apropés a ella i, després que li llancés sobre els genolls una moneda de plata, li havia de dir: “Invoco Milita en el teu favor”. La dona, aleshores, havia de seguir l’home fins a les sales del temple, i els diners que havia obtingut es consideraven sagrats. Després d’aquest ritual, la dona tornava a viure la seva vida normal. Heròdot ens explica que hi havia dones tan poc afavorides per la natura, que havien d’esperar anys fins que un home els llancés la moneda. 
Gilgamesh, un heroi per a la posteritat
Com la Ilíada i l’Odissea, com les cançons de gesta, el Poema de Gilgamesh era recitat i fou molt conegut entre els pobles de l’Àsia Occidental. Va influenciar moltíssim sobre herois posteriors com Samsó, Hèrcules i Alexandre Magne, algunes de les proeses de Gilgamesh foren atribuïdes a l’emperador. Amb el pas dels segles, aquest gran mite de la força de l’home i, alhora, de l’heroi tocat per la consciència de la seva mortalitat i vulnerabilitat, fou superat i oblidat per la pols del temps. 

Gilgamesh va començar a ressuscitar de nou a Londres en els darrers anys del segle XIX, quan Georges Smith, un arqueòleg autodidacta, va aconseguir desxifrar algunes tauletes mesopotàmiques de l’anomenat Poema de Gilgamesh. 

Les tauletes de Gilgamesh
Les tauletes d’argila cuita estaven escrites en acadi i en aquella escriptura cuneïforme que pels seus símbols fou descrita, en els primers temps del seu descobriment, “com si haguessin corregut ocells sobre sorra humida”. Les tauletes desxifrades es trobaven entre les 25.000 que formaven part de la Biblioteca d’Asurbanipal, trobada per Layard la primavera de l’any 1860. Cap dels excavadors de Nínive va reconèixer, de moment, l’extraordinària importància que amagaven els munts de malmeses tauletes. Tot el material cuneïforme fou embotit, sense embalar, en cistells que, sobre rais, van arribar a Basora i després, a bord d’un buc de guerra britànic, a Londres. Aquesta poc curosa manera de tractar les tauletes els va causar més mal que el que els havien produït els medes, els quals, l’any 612 aC, es van apoderar de Nínive i van destruir el temple del rei Asurbanipal. Tot i això, el gran poema, a causa de la troballa més recent d’uns altres 16 fragments, ha arribat fins a nosaltres en una proporció que ens dóna una idea cabal de la seva totalitat: tot i que en falten alguns fragments podem dir que en tenim la seva totalitat. 

Gilgamesh, l'Ulisses mesopotàmic

D’aquesta manera, l’home modern pot conèixer, a través de la poesia, el que és sense cap mena de dubte la primera figura gegantina de l’alba de la història, el gran rei d’Uruk: Gilgamesh.

Amb les tauletes d’argila cuita, va arribar a  Londres l’Odissea de l’antiga Àsia Occidental, ja que el seu personatge central té una certa semblança amb Ulisses. Com passa amb l’heroi grec, Gilgamesh desprèn el seu destí individual del del seu poble, és home d’aventura i de cerca, i el seu impuls vital es mou d’una manera igualment circular: tanca les seves conquestes tant com els seus desenganys. Si Ulisses convoca els morts, Gilgamesh sap de la mort a través de l’esperit del seu amic Enkidu. La màgia, durant mil·lennis, va aïllar amb els seus poders nefastos o protectors cossos i esperits. 

La màgia , els símbols i la transcendència en el Poema de Gilgamesh
Els sacerdots mesopotàmics dels déus de la màgia, Marduk y Ea, vestits de roig, color antidemoníac, o portant un vestit en forma de closca, utilitzaven la vareta del mag, amb la que traçaven 17 cercles, al temps que deien: 
“El cercle màgic d’Ea és a la meva mà, la fusta del cedre, l’arma sagrada d’Ea, és a la meva mà, la palma del gran ritus és a la meva mà.”
I, en els dominis de la màgia, hi havia la paraula, el número i el símbol. Per als antics assiri-babilònics, la “doctrina de l’home” es resumia en un principi fonamental: una cosa només existia quan tenia un nom, és a dir, el nom d’una cosa no només l’expressava sinó que era la seva essència. En el poema babilònic de la Creació o Enuma Elish, els primers versos, que fan referència al Caos, diuen: 
“Quan el dalt del cel no tenia nom…” De la mateixa manera, quan Gilgamesh afirma que vol tenir un nom, el sentit implícit no és que vol assolir la glòria o la fama per les seves proeses, sinó que vol néixer o existir, obrir-se al destí del ser. Una epopeia com la de Gilgamesh és l’obra anònima dels segles, i en el poema es perceben clarament interpolacions, incorporació forçada de llegendes anteriors, préstecs de la història nacional i les aportacions de la memòria col·lectiva. Alguns s’han preguntat si el poema de Gilgamesh hauria de ser considerat només com la narració de les proeses d’un heroi llegendari o si guarda un sentit ocult. Si Gilgamesh, com afirmen algunes teories, és un déu solar que segueix el camí de Samash quan va a la recerca de la immortalitat, no es dedueix que tot el poema té un valor simbòlic? En una paraula, es pot explicar el poema? Georges Contenau, un gran orientalista, creu que els símbols es trobaran en el poema només si el lector els posa allí després de la lectura. Per aquesta raó, podem dir que si existeix aquesta possibilitat de lectura és una prova que una obra pot transcendir més enllà de la seva literalitat, és vàlida tant per allò que dóna com per allò que rep. Els estudiosos panbabilonistes tenen la tendència a sistematitzar excessivament la teoria que la mitologia astral dels antics mesopotàmics és la clau de la seva civilització, i consideren el poema de Gilgamesh com l’evolució d’un mite solar, que el número de 12 tauletes del poema correspon al número dels mesos de l’any, etc. Davant la realitat del poema, aquestes hipòtesis acadèmiques tenen un valor de curiositat. 

L’epopeia de Gilgamesh és la més famosa creació literària de l’antiga Babilònia. A diferència de l’altre gran poema babilònic, el de la Creació, els protagonistes del qual són déus, els herois del Poema de Gilgamesh són éssers humans i l’acció es desenvolupa a la terra. Tot i que al Poema de Gilgamesh els déus representen un paper, l’home ocupa el centre de l’escena, amb els seus eterns problemes: temps, poder, amistat, amor, mort, glòria, immortalitat… Todos els temes bàsics de l’home al món estan representats en el poema, i per aquesta raó és transcendent. Gilgamesh, arrancat de la seva temporalitat mítica i històrica, podria incorporar-se amb la seva profunda vigència a l’actualitat punyent de l’època moderna. La figura d’Enkidu, en qui es cristal·litzen les experiències de l’amor i de la mort, té gairebé tanta grandesa i densitat com la de Gilgamesh. Aquí comprenem l’home com un ésser d’acció, llum i ombra. I en ell ens hi reconeixem per les mateixes raons fonamentals per les quals s’hi van reconèixer els homes que van viure quatre mil anys enrere. Gilgamesh no arriba a ser déu, és a dir, no aconsegueix  la immortalitat: se sap irremeiablement condemnat a ser home. Com tots els homes, Gilgamesh vol conèixer la veritat d’allò desconegut, encara que saber-ho suposi “asseure’s per plorar”. La resposta d’Enkidu és la desesperació mil·lenària: pols i res. Però al final sabem que si, per a certs esperits, només és possible menjar les sobres, n’hi ha d’altres, en canvi, que beuen l’aigua freda de la vida. 

Argument

Fa gairebé 5000 anys, un home va governar Uruk: Gilgamesh. Aviat es va ser llegenda, convertit en protagonista de la primera epopeia de la història, un dramàtic relat sobre la recerca de la immortalitat. «Aquell que tot ho ha vist, que ha experimentat totes les emocions, del goig a la desesperació, ha rebut la mercè de veure-hi dins del gran misteri, dels llocs secrets, dels dies primers abans del Diluvi. Ha viatjat als confins del món i ha tornat, exhaust però sencer. Ha gravat les seves aventures en esteles de pedra, ha tornat a erigir el sagrat temple d’Eanna i les gruixudes muralles d’Uruk, ciutat amb la qual cap altra pot comparar-se».

L’escriba Sin-leqi-unnini («Déu Sin, accepta la meva pregària») acaba de traçar aquestes paraules en llengua acàdia sobre una tauleta de fang fresc. Sin-leqi-unnini evoca les portentoses muralles de la ciutat d’Uruk i, dirigint-se al lector, torna a escriure: «Mira com els seus baluards brillen com el coure al sol. Busca la seva pedra angular i, a sota d’ella, el cofre de coure que indica el seu nom. Obre’l. Aixeca la seva tapa. Treu fora la tauleta de lapislàtzuli. Llegeix com Gilgamesh ho va patir tot i ho va superar tot».

De la realitat a la llegenda

Així comença la primera epopeia de la història: el Poema de Gilgamesh. Sin-leqi-unnini potser ho escriu cap al 1.400 aC. Però no és el creador de l’obra, tot i que la seva mà li dóna forma definitiva. El relat que posa per escrit es fon en la nit dels temps, més de mil anys enrere. Fa aproximadament uns sis mil·lennis, on el que avui és es Iraq, s’estenia la fèrtil plana mesopotàmica, travessada pels rius Èufrates i Tigris. Al sud d’aquesta plana, a Sumer, s’erigia la imponent Uruk (l’actual Warka), bressol del seu totpoderós rei Gilgamesh.

Pels seus fets i la seva fama, aquest personatge va passar molt aviat a la categoria de mite, convertit en protagonista d’un cicle de poemes sumeris que van cristal·litzar en la magna composició que porta el seu nom. Sabem que cap al 2700 aC va existir un personatge, anomenat Bilgames – escrit, més tard, Gilgamesh-, que els més antics textos en escriptura cuneïforme situen a Kullab, un barri d’Uruk, en qualitat de sacerdot-rei. Gilgamesh també apareix en un famós document, la Llista real sumèria (redactada cap al 1950 aC), que atribueix la fundació d’aquesta ciutat, emplaçada a la riba esquerra de l’Èufrates, al rei Enmerkar.

D’acord amb la Llista, Gilgamesh pertanyia a la dinastia I d’Uruk: fou el seu cinquè sobirà, va regnar 126 anys i el va succeir el seu fill Ur-lugal. A Gilgamesh se li atribuïa la construcció de les poderoses muralles de la ciutat, segons es menciona en una inscripció del rei Anam d’Uruk, datada cap al 1825 aC, i segons recorda també el Poema. Dites muralles eren d’estructura doble: una exterior, de la qual només es conserven traces al terra, i una altra interior, d’uns 9,5 quilòmetres de longitud i cinc metres d’ample, reforçada amb més de 900 torres semicirculars. Sin-leqi-unnini va organitzar el Poema en onze cants o tauletes.

Aquest sacerdot, exorcista i escriba va enriquir el poema amb una altra narració sumèria que s’ha fet famosa: el relat del Diluvi. A la fi, els escribes assiris del temps del rei Assurbanipal, en el segle VII aC, van donar al text la seva forma canònica, afegint-li la tauleta que avui per avui és l’última. Aquesta versió fou arxivada a la biblioteca del palau del rei, a Nínive, i fou descoberta el 1853 i enviada a Londres. Allí, el 1872, el jove investigador George Smith va aconseguir traduir les tauletes i fragments del Poema de Gilgamesh.