LES NORNES: DEESSES NÒRDIQUES DEL DESTÍ

Les Nornes eren les deesses nòrdiques del Destí, no depenien dels altres déus del panteó nòrdic, ja que cap d'ells les podia qüestionar o influenciar en les seves decisions.

Les Nornes eren tres germanes, que probablement eren descendents del gegant Norvi, de qui va emergir Nott (nit). Una vegada va concloure l'edat d'or i el pecat va arribar, fins i tot, a l'espai diví de  l'Asgard, les Nornes van aparèixer sota l'arbre d'Yggdrasil i establiren la seva residència prop d'Urdar (una deu d'aigües cristal·lines). Segons alguns estudiosos, la seva missió consistia a advertir els déus de mals futurs, demanar-los que fessin un bon ús del present i mostrar-los les lliçons del passat.

S'anomenaven Urd, Verdandi i Skuld, i eren les representacions del passat, del present i del futur, respectivament. La seva principal tasca consistia a teixir el tapís del Destí, regar diàriament l'arbre sagrat amb aigua de la deu Urdar i posar terra fresca al voltant de les seves arrels, perquè es mantingués sempre verd i fresc.

D'altres mitòlegs afirmaven que les Nornes vetllaven per les pomes d'or de l'arbre de la vida, l'experiència i el coneixement, permetent només a Idhun que pogués collir la fruita, que servia als déus per renovar la seva joventut.

Les Nornes també alimentaven i tenien cura dels dos cignes que vivien en les pures aigües de l'Urdar, dels quals descendien tots els cignes de la terra. Les Nornes es vestien amb plomes de cigne per visitar la Terra, o solcaven com sirenes per les costes de llacs i rius, apareixent davant dels mortals, de tant en tant, per pronosticar el futur o donar-los consells. 

El Tapís de les Nornes.

Els  fils del tapís semblaven cordes i eren de diversos colors, depenent de la naturalesa dels fets que havien d'ocórrer; per exemple, un fil negre que s'estenia de nord a sud era considerat com un presagi de mort. Mentre les germanes viatjaven, cantaven una cançó. Sembla ser que no teixien per gust, sinó empeses per Orlog, la llei eterna de l'Univers, antiga i poderosa, que no tenia ni principi ni final.

Tant Urd com  Verdandi eren considerades benèfiques, però la tercera, Skuld, destruïa inexorablement tot el tapís quan era a punt de concloure i llençava els trossos al vent. Les nornes, com a personificacions del temps, eren representades com germanes de diferents edats i característiques: Urd, era vella i decrèpita, contemplant sempre els successos del passat; Verdandi era jove, atractiva i audaç, mirava sempre cap endavant; mentre que Skuld, la norna del futur, era representada amb un vel negre i tupit i amb el cap girat en direcció oposada a la d'Urd, sostenia un llibre o pergamí que encara ho havia estat mai ni obert ni llegit.

Els déus visitaven diàriament les Nornes i els demanaven consell i ajuda, fins i tot, el mateix Odín es dirigia a elles buscant consell. Les Nornes podien respondre preguntes però mai no podien revelar el secret dels seus destins.

Aquestes dones controlaven el destí dels homes teixint un tapís per a cada persona, la longitud de cada corda era la llargada de la vida de cada individu. Si una corda s'acabava, la vida, també. Aquests tapissos eren prohibits, ningú no podia veure'ls i, per tant, ningú podia saber el seu destí, ni tan sols els déus. Odín, per exemple, es va penjar d'un arbre durant 9 dies i 9 nits sense menjar ni beure i traspassat por la seva pròpia llança per obtenir el poder de la màgia seid o endevinatòria, aquest fet ens demostra l'important que era conèixer el propi destí per tal de canviar-lo o estar preparat per allò que consideraven inevitable.

ETIMOLOGIA DELS NOMS: URD, VERDANDI I SKULD

-Urd:  l'arrel d'aquest nom prové de l'Indoeuropeu  *wert- (el podem comparar amb el mot alemay werden), que significa "arribar a ser", o en el cas d'aquesta norna, "allò que ja ha succeït". Un altre possible origen estaria enllaçat amb el mot llató ORDIRI (infinitiu present del verb ORDIOR), que es pot connectar amb l'arrel protoitàlica   *ord-i-, i relacionar-la amb l'arrel protoindoeuropea *hor-d- (que significa filera, successió ordenada).

-Verdandi: Te la mateixa arrel que Urd, amb la diferència que Vernadi és present "allò que està passant".

-Skuld: comparteix la mateixa arrel que el mot anglès should, "hauria", per la qual cosa el significat d'aquest mot és "allò que hauria de ser". Però, si fem llegim la Völuspá (La profecia de la vident), podem trobar una segona ocupació per a Skuld: valquíria.

Ella va veure Valquíries        que arribaven de lluny, 

disposades a cavalcar         cap a la llar dels deus; 

Skuld brandava l'escut (...)

MOIRES, PARQUES I NORNES

Si ens traslladem a la mitologia clàssica, les Moires gregues o les Parques romanes (també anomenades "fata") veiem que eren també tres divinitats, les tres femenines i las tres decidien, també, el destí dels homes (en aquest cas, una d'elles, Átropos, és qui decideix tallar el fil). La seva relació amb Zeus és una mica convulsa: com les Nornes són las úniques que poden manejar el destí, però Odín va intentar per tots els mitjans aprendre les arts endevinatòries, la màgia, el mateix Zeus no podia intervenir i estava subjecte als designis de les Moires, si bé en algunes fonts rep l'epítet de "Donador de Destino".
Urd, Verdandi i Skuld no son les úniques nornes que trobem a la mitologia nòrdica, almenys, segons Sturluson en el Gylfaginning:

"(...) però encara hi ha unes nornes que es presenten a cada home quan naix, per modelar els seus dies, i son de llinatge diví: unes altres son del llinatge dels elfs, i  tres del llinatge dels gnoms (...).
Aleshores, Gangleri va dir: <<Si les nornes regeixen el destí dels homes ho fan de manera molt desigual, ja que alguns tenen una vida bona i pròspera, uns altres son pobres o poc il·lustres, uns tenen una llarga vida i d'altres, breu.>>
Hár diu: <<Les nornes bones i de bon llinatge modelen la vida bona. Però els mals destins dels homes estan regits per les males nornes>>".

REPERCUSSIÓ POSTERIOR DE LA FIGURA DE LES NORNES

Durant l'Edat Mitjana, i fins i tot més tard, les Nornes apareixen en moltes històries i mites, apareixent com fades o bruixes, com per exemple, en el conte de La Bella Dorment i en la tragèdia de Shakespeare, Macbeth.

LES VALA 

De vegades, les Nornes eren anomenades Vala, o profetesses, ja que dominaven  l'art de l'endevinació, poder molt venerat pels pobles nòrdics, que creien que estava restringit al sexe femení. Les prediccions de les Vala mai no es qüestionaven. Aquestes profetesses, que també eren conegudes com Idises, Dises o Hagedises, oficiaven en els santuaris forestals i en arbredes sagrades, i sempre acompanyaven els exèrcits invasors. Encapçalaven o es barrejaven entre l'exèrcit, conduïen els guerrers a la victòria i quan la batalla havia conclòs, feien el ritual de l'àliga de sang als presoners. La sang es recollia el cossis, en els quals les Dises hi submergien totalment els braços abans d'unir-se a la frenètica dansa amb la que concloïen el ritual.

No és estrany que fossin molt temudes i els oferien sacrificis perquè fossin propícies. Només fou en temps posteriors que foren degradades al rang de bruixes i enviades a unir-se amb la multitud de dimonis a Brocken (Alemanya), o Blocksberg o Valpurgisnacht (nit de valpurgis).

A més de les Nornes o Dises, que també eren considerades deesses protectores,  els nòrdics adjudicaven a cada humà un esperit guardià anomenat Fylgie, el qual protegia durant tota la vida, podia tenir forma humana o animal, i només es feia visible en el moment de la mort.